Diàleg de Begonya Roman i Xavier Guix el 26 de juny de 2014 a l’Era de la Masia Freixa


 

BEGONYA ROMAN> 11:00’ Àgora Terrassa és una de les iniciatives que jo cito d’institucionalitzar el diàleg. Amb un concepte d’institució nou que no és polític. L’altre exemple és Mataró i Sant Boi que té un Ajuntament que ha fet un codi ètic de valors i vol ser una administració pública que vol aconseguir que la ciutadania torni a confiar en les autoritats polítiques. Benvingudes, doncs, aquestes iniciatives agosarades i arriscades. Una Àgora és un espai públic on els ciutadans venim a trobar-nos i gaudir del lloc alhora que compartim un temps per pensar plegats. El món contemporani és un món de complexitat i transdisciplinalitat. Cada vegada és més qüestió de parlar amb els que no són del gremi. Des de la meva disciplina jo i els altres filòsofs que ens hem dedicat a pensar la ètica no la concebem com una disciplina d’aules. La concebem com un reflexionar perquè tenim problemes amb els que patim els problemes. No és que els acadèmics ens fem ressò de la problemàtica que té la gent i els hi donem la solució sinó que ens posem tots plegats a pensar com resoldre-ho. El punt de partida de l’ètica és sempre el dolor. Pensem perquè tenim problemes i els problemes generen neguits. El millor activisme és la reflexió (una bona teoria). La ètica, doncs,  té a veure amb indignació, patiment i compassió alhora que reflexió compartida en espais i amb obsolescència de les maneres habituals de procedir. És a dir, amb l’obsolescència de les morals.

La segona idea que vull exposar l’ha comentat el Pep abans. No és una època de canvis, és un canvi d’època. Ja no ens serveixen determinades maneres de procedir. No són benvingudes excessives nostàlgies patològiques. No és benvingut que el futur sigui passat. Hem de ser conscients que les institucions, el món de les morals que hem heretat no estan a l’alçada dels temps vertiginosos i globals i que hem de resoldre des de la proximitat. La gestió de la complexitat necessita d’ètica, però no només d’ètica. Necessita d’una reflexió de la gent que està patint els problemes i que saben que sols no trobaran la solució.


 

XAVIER GUIX> 16:00’ Primer de tot aplaudir la iniciativa. És una idea molt senzilla: Durant massa temps els creadors de la ciutadania han estat les pròpies institucions. “Els governs, ajuntaments, etc som els que sabem el que convé i per tant dissenyem la ciutat”. Aquesta idea és la que ha anat canviant. El ciutadà d’avui ja no vol limitar-se a anar a votar un cop cada quatre anys per decidir més o menys qui li agrada i qui no. El ciutadà està dient una cosa molt important: Alhora de construir el món no pot ser que l’únic agent actiu que té tota la força i poder sigui només la institució. Els polítics i les institucions són un dels agents constructors però no els únics. Els ciutadans també som agents constructors. I per a que això sigui possible és imprescindible que hi hagi àgores per tal que els ciutadans fem Comunitat i ens ajuntem. Necessitem espais reflexius i de trobada en els que puguem entre tots convertir-nos en agents que també volem construir la ciutat. No estem dient fora el polític sinó vostès la vostra feina i nosaltres la nostra. I això ho hem de fer entre tots. El que estem fent aquí es un reflex d’això. I no només aquí, sinó a tot arreu del món s’està produint-se el mateix fenomen. I és el fenomen de “vostès amb els que hem confiat durant tota la vida ja no hi podem confiar del tot”. Per tant, els reconeixem en la seva funció però vostès no són els únics que tenen aquesta funció sinó que els ciutadans també la tenim. Els ciutadans, doncs, ens volem constituir com a agents per construir la ciutat. I això ho hem de fer entre tots. Hem de procurar entre tots construir la realitat que volem. El punt de partida no només és col•lectiu sinó que també és individual. Jo també prenc consciència que potser durant molt de temps ja m’ha anat bé passar la responsabilitat a la institució perquè em tregui les castanyes del foc, anar a votar quan toca i pensar que amb això ja n’hi havia prou. Doncs no, la primera de les responsabilitats és precisament que jo em faig responsable també, no només de portes endins sinó de com contribueixo portes cap enfora en la construcció del món. Per tant, el concepte fonamental per mi és la responsabilitat. La responsabilitat comença per un mateix i que té immediatament un entroncament ètic en l’altre perquè en l’alteritat de l’altre vist com a altre i no com a àlius (aliè, estrany) amb el que he de conviure haig de poder dialogar, ens hem de poder respectar i hem de poder construir junts. Per tant, aquí és on apareixen els principis ètics que no només em governen a mi mateix sinó amb mi en relació amb l’altre i amb el món. Són, per tant, tres eixos fonamentals: Jo amb mi, jo amb l’altre i jo amb el món. I aquest jo no és pot entendre des de l’ego sinó entès des de la dimensió més humana. Jo amb l’altre i junts.


 

BEGONYA ROMAN> 22:00’ M’agradaria destacar un parell d’idees: La primera és que hem de passar de l’alienació a l’alineació en projectes compartits. I això com es fa? Doncs el primer pas és voler-ho fer per prendre consciència de la insuficiència de l’ego al que ens ha portat un individualisme possessiu. Nosaltres descobrim la ineficiència de l’individualisme  possessiu quan comencen a trontollar els projectes col•lectius. Baumann amb la generació de vincles i la societat líquida, Richard Sennet parlant del ‘junts’ (together). Fins i tot Hegel ja li donava voltes a com passar del jo al nosaltres. Com sortim de l’ego cartesià que comença per ell mateix i es queda en el solipsisme? A més a més malalt. Llavors què fa? Doncs es veu que busca a Déu perquè ho arregli i resulta que no hi ha Déu que ho arregli. La segona idea, nosaltres al segle XX-XXI hem evolucionat amb consciència moral, hem viscut la insuficiència de l’individualisme possessiu que ens ha portat benestar i, per tant, capacitat per reflexionar. Però també ens ha portat un nivell de consciència una mica més ple. És allò que els psicòlegs anomenen ‘l’atenció plena’. Aquests segles, doncs, hem millorat molt en consciència i en conquestes de teories sobre la legitimitat. Fins i tot hem arribat hem arribat a fer-les quallar amb la legalitat però no hem aconseguit millorar massa en eficiència. A nivell teòric sí que hem funcionat però a nivell pràctic no hem canviat gaire. Posaré un exemple: Totes les teories de la gestió de la complexitat, de la psicologia de les organitzacions, de la ètica, de l’antropologia, de la política tots parlen del concepte de multilateralitat, de complexitat, de múltiples causes i nosaltres seguim amb cops de tuit: Una causa, un efecte i com més simplificat millor. I si per casualitat algú s’atreveix a parlar de la gestió de la complexitat acaba dient: “Uff! És tan complex que no es pot”. Acabem amb un reduccionisme de causa-efecte i a cop de tuit reduïm la cosa a quina és la pregunta i dóna’m la resposta. Fins i tot quan preguntem “Com estàs?” diem “bé o vols que t’ho expliqui?”. Vivim en una societat accelerada que va a cops de tuit i el pensament i la societat del coneixement va amb una eficiència que fer canvis tan grans com cóm aconseguir que la legitimitat i la legalitat quallin amb les institucions que estiguin a l’alçada del canvi de temps doncs aquí és on tenim el repte d’anar creant aquestes noves formes d’institucions. Aquestes tenen molta feina feta gràcies a les teories de legitimitat i legalitat però els hi falta flexibilitat i aquest saber estar atent a la complexitat. I això què significa? Doncs que han de ser molt més flexibles i horitzontals i per tant menys burocràtiques. I com deia el Xavier, el concepte de responsabilitat implica un nou concepte de poder. Aquest nou concepte de poder significa confiança en que jo puc fer moltes coses. No decidim allò inevitable, decidim el que depèn de nosaltres. I el que depèn de nosaltres passa primer per la confiança de que podem fer coses. Com fem aquest pas de crear institucions què siguin institucions perquè tenen un projecte, tenen un compromís, tenen valors, representen a les persones que van allà i es preocupen per un tema. Però no són l’edifici. No és la manera de concebre una institució d’abans. Com ho fem? Doncs jo crec que amb iniciatives molt humils, molt modestes amb desig de perseverar. Necessitem recuperar moltes coses que ja tenim i faltava voluntat política, i no només voluntat per part dels partits polítics sinó també de la ciutadania. Però no pot ser una ciutadania que creu que pot prescindir de la política perquè ningú pot prescindir de la política. Fins ara només comptàvem amb la metàfora de l’eròtica del poder i cal treballar també amb la metàfora de l’anorèxia de poder. Aquesta és una metàfora que utilitzen unes infermeres canadenques per explicar perquè les bases són femenines i les cúpules masculines. Aquesta anorèxia de poder no només la trobem en referència al gènere sinó en general amb la noció de feblesa i vulnerabilitat que ha tingut la ciutadania. Quan l’Obama comença amb allò de “Yes, we can” (Sí, nosaltres podem) i el Pablo Iglesias també el que rau en el fons és l’autoconfiança de crear-ho. I per crear-ho primer ens ho hem de creure. Això és en part una qüestió de psicologia i en part també, de tenir projectes.    I quin és el problema? Doncs que nosaltres treballem amb unes categories de futur, de planificació i de gestió de la complexitat al meu parer equivocades. Abans planificàvem tenint molt clar el futur i la finalitat i a partir d’això buscaves els mitjans. El que sabem del món del futur és que no tenim la més remota idea de com serà. Per tant, hem de fer un tipus de gestió de perseverar en l’ésser tenint molt clar que no volem perdre i que ens perdin i, per tant, estar-hi. I per tant participar. Alhora que tenir una gran capacitat d’adaptació. L’altre dia escoltava uns col•legues d’Esade i vaig trobar molt encertada la metàfora d’Àngel Castelleria: Hem de passar de la metàfora de coco que té una closca molt forta, gruixuda i dura però que no té casi polpa perquè per dintre està buit, a la metàfora de l’advocat en que la part de fora se tova i flexible però a dins té un nucli dur indestructible. Les institucions avui en dia són com el coco. És a dir, molt rígides i molt dures però no tenen per dintre massa cosa. El nucli dur de l’advocat són els valors. I no em refereixo als valors carrinclons sinó als valors que estan a l’alçada dels nostres temps. El futur no sabem massa bé com serà. Tampoc sabem massa bé que és el que volem ho què farem. El que és més fàcil de saber és que no volem.


 

XAVIER GUIX> 31:00’ Aquí és on entronquem amb el tema personal/psicològic perquè justament la gestió de canvi és el que genera malestar. Quan ens trobem amb persones que tenen patiment sovint és perquè tenen por al futur d’alguna manera és perquè no poden descriure’l. El que ens fa més por és que ens torni alguna mala experiència del passat (trauma) o bé la gran por de l’ésser humà és el no saber què passarà. Els humans tenim una capacitat meravellosa d’imaginar. És a dir, de construir i de ser creadors que alhora ens pot servir per amargar-nos l’existència. Per tant, jo pateixo des del moment en que començo a mirar el futur des de la perspectiva del no sé que veure, del no em puc agafar a res. Aquest és el gran tema, quan els elements que han construït la nostra  societat han estat elements tangibles i reconeixibles. Des de fa un cert temps que col•lectius com els ecologistes, sobretot, ens avisen que tot això no és infinit. Al contrari, va en reducció. No és un tema només de retallades, és un tema d’escassetat. És una qüestió d’adonar-nos que l’abundància se’ns acaba. Per tant, ens anem quedant cada vegada més limitats. Així doncs, on hem de buscar els recursos? Per poder viure en aquest món que no sabem com serà, per poder afrontar una vida en la que no hi ha claredat de futur, per poder-nos agafar a algun lloc que en doni un element vital en el que puguem creure ja no pot ser aquí fora. Més ben dit, ja no pot ser només aquí fora. Per tant, és un element que comença a donar forma al que anomenem intangibles. Que són aquells elements als que a vegades ens hem referit com a ordre intern. Bé, doncs un d’aquests elements són els valors. Perquè no són tangibles sinó que són observables en la conducta i parteixen d’un posicionament intern. La persona fa una opció des de la seva voluntat. Jo vull que la guia de la meva vida siguin aquests valors determinats. Jo vull que sense saber què passarà demà tenir la fermesa que hi aportaré això en que ara crec. Allò important, doncs, no és fer-me una persona que tingui una gran capacitat d’imaginar el futur sinó una persona que tingui els recursos avui per col•lectivament ser capaç de construir. Perquè tot està per fer. I és veritat que no tenir aquesta claredat de futur neguiteja. Per això, no cal que entrem en intentar endevinar quin és el nostre futur. No ens servirà de res el donar massa voltes a les coses. Un element fonamental que hem perdut però que podem recuperar és la profunditat. Davant d’una societat líquida i superficial com ja l’hem retratat per activa i per passiva i que tots la reconeixem, davant d’aquesta superficialitat hem de buscar la profunditat. I la profunditat ens ha vingut històricament de la filosofia però també de l’espiritualitat. I quan parlo d’espiritualitat ho faig no entenent-la com a religiositat. Per tant, aquests elements de profunditat que ens aporta la reflexió. Per una banda, doncs, la capacitat d’aprofundir i per l’altra la capacitat de, justament en els moments difícils, el pal de paller de les persones, més enllà de la interioritat passa cada vegada més per la comunitat. La comunitat entesa com el concepte de que jo no visc sol sinó que jo compti amb l’altre. És a dir, que visqui comunitàriament, que pensi comunitàriament, que tingui un comportament comunitari. Estic parlant d’aquesta consciència que em fa pensar no només amb mi sinó també en la comunitat. Per tant, crec que estem en un moment on necessitem molta comunitat i molta profunditat. Una profunditat que fa referència a la responsabilitat personal de com jo esdevinc des de la meva profunditat del coneix-te a tu mateix. I això s’explora a través de l’autoconeixement. Aquest té tres vies fonamentals: La primera es coneix-te com t’has fet psicològicament. Això avui en dia no costa massa. També hi ha el factor de conèixer la meva naturalesa més profunda. Coneix-te a tu mateix i coneixeràs els Déus que habiten en tu. O coneix-te a tu mateix i coneixeràs el lloc que tu ocupes en el cosmos. La ultima reflexió és la de saber què vull fer jo en aquest món. Qui sóc jo? com vull viure? Amb qui vull viure? De quina comunitat formo part? Qui està al meu voltant? Aquestes persones que estan al nostre voltant són les que ens permeten fer món. Perquè per molt que les tecnologies d’avui en dia ens permetis estar en contacte amb xinesos, australians o persones de l’altra punta del món, jo el món l’he de construir amb el que tinc al costat de casa. Per no dir, amb el que tinc a dintre de casa. És important, doncs, que no només ens centrem en la projecció sinó també en la interiorització. Ens hem de preguntar què puc aportar jo des de les meves capacitats i habilitats. Cadascú pot aportar quelcom diferent i particular. I només quan aquestes aportacions s’ajunten en la comunitat, la comunitat creix. Per tant, hem d’explorar aquest coneixement tant des de la interioritat com des de la comunitat.

Compartiu
  • Twitter
  • Facebook
  • Google Reader
  • email
  • Delicious
  • LinkedIn